Cas Shakira: claus del criteri de permanència en entorns d'alta mobilitat internacional
La residència fiscal en contextos d'alta mobilitat internacional continua generant importants disputes pràctiques. Els professionals que treballen en diversos països, amb les seves estades repartides al llarg de l'any, s'enfronten sovint a una qüestió crucial: com es calculen els dies de presència en un país i els dies de viatge quan no tenen residència clara en cap jurisdicció concreta?
Una sentència recent de l'Audiència Nacional (el cas Shakira) aborda precisament aquest problema i estableix límits rellevants per a l'ús de les anomenades absències esporàdiques.
El cas es refereix exclusivament a l'exercici fiscal del 2011 i sorgeix d'una qüestió molt específica, és a dir, determinar si l'artista havia de ser tributada a Espanya com a resident fiscal o si, com ella defensava, la seva residència era fora d'Espanya, a les Bahames. La distinció era significativa, ja que la residència fiscal a Espanya implicava que estaria obligada a tributar a Espanya per la seva renda i patrimoni mundials totals.
És important distingir aquest assumpte dels procediments penals de gran repercussió relacionats amb els exercicis fiscals 2012, 2013 i 2014, que es van concloure el novembre de 2023 mitjançant un acord transaccional. La sentència que ara analitzem es refereix únicament a l'any 2011 i resol una apel·lació contra les liquidacions i sancions imposades per les autoritats de l'Impost sobre la Renda i l'Impost sobre el Patrimoni per a aquell exercici fiscal.
En aquest cas, el Tribunal Superior Nacional ha estimat el recurs i ha anul·lat la liquidació tributària. No obstant això, el més significatiu no és només el resultat, sinó la raonament seguit per la Sala, que estableix un límit important a l'ús extensiu de les anomenades 'absències esporàdiques' per establir la residència fiscal a Espanya.
Una posició administrativa difícil de sostenir
Abans d'examinar el cas concret, val la pena recordar la norma general, establerta a l'article 9 de la Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. La residència fiscal a Espanya es pot determinar per la permanència de més de 183 dies al territori espanyol, per la ubicació a Espanya de la base de l'activitat o dels interessos econòmics o, en certs casos, per la residència a Espanya del cònjuge i dels fills menors d'edat a càrrec.
No obstant això, pel que fa al criteri de presència i al càlcul dels dies de permanència a Espanya, les autoritats fiscals espanyoles es van trobar amb una dificultat evident per determinar com calcular el període passat a Espanya en situacions d'alta mobilitat internacional, en què el contribuent no supera els 183 dies en cap país.
Així, les autoritats fiscals espanyoles no havien pogut establir més de 183 dies de presència a Espanya, ni tan sols sumant els anomenats dies certificats i dies presumits. Segons el seu propi càlcul, el període de permanència al territori espanyol ascendia a 163 dies, una xifra per sota del llindar legal.
A això s'hi va afegir la disputa sobre la residència fiscal a les Bahames. Les autoritats fiscals van qüestionar la validesa del certificat de residència fiscal a l'estranger presentat per la defensa del cantant, però aquest debat per si mateix no resolia la qüestió principal, que era determinar si es complien els requisits per establir que el cantant tenia la residència fiscal a Espanya durant el 2011.
La relació sentimental amb una persona resident a Espanya també es va utilitzar com a factor de connexió. No obstant això, aquest argument tenia un abast molt limitat, ja que feia referència a una relació no matrimonial.
Finalment, les autoritats fiscals van intentar donar suport al seu cas centrant-se en la ubicació dels interessos econòmics. En aquest cas també, la posició era complexa, perquè no n'hi havia prou d'establir una connexió amb Espanya; sinó que calia demostrar que el centre principal o base de les activitats o interessos econòmics estava efectivament situat dins del territori espanyol.
L'Audiència Nacional limita la suma de les absències esporàdiques
Dins del criteri de permanència, la Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques incorpora una norma addicional de rellevància particular, que és la que les autoritats fiscals espanyoles van intentar aplicar per defensar els seus interessos.
Així, a l'hora de calcular el nombre de dies que s'han passat a Espanya, no només es tenen en compte els dies de presència física, sinó també les anomenades absències esporàdiques, que són viatges temporals o ocasionals a l'estranger que no trenquen la residència habitual a Espanya, tret que el contribuent demostri la seva residència fiscal en un altre país.
L'objectiu d'aquesta norma és evitar que una persona que viu habitualment a Espanya deixi de ser resident fiscal a causa de viatges breus o ocasionals a l'estranger. El problema sorgeix quan aquesta disposició s'utilitza, no per confirmar una residència habitual existent, sinó per intentar assolir el llindar de 183 dies que no s'ha demostrat mitjançant dies de presència efectiva o presumpta.
Aquesta situació no és excepcional. És habitual entre persones amb una alta mobilitat internacional (atletes, creadors de continguts, directius o professionals expatriats) que duen a terme les seves activitats en diversos països sense superar el llindar de 183 dies en cap d'ells.
Com ja hem dit, les autoritats fiscals, comptant tant els dies provats com els presumits, van concloure que Shakira havia passat 163 dies a Espanya i, per arribar al llindar dels 183 dies, les autoritats van considerar que s'hi havien d'afegir certs períodes passats fora d'Espanya, tractant-los com a absències esporàdiques.
El Tribunal Superior Nacional ha rebutjat aquesta interpretació. Segons el Tribunal, una absència prolongada (encara que sigui en diversos països) de més de 183 dies fora d'Espanya no es pot classificar com a esporàdica sense deixar buit de contingut el concepte de residència habitual.
En altres paraules, les absències esporàdiques poden servir per reforçar una residència espanyola ja establerta, però no per inflar artificialment un còmput de dies que no assoleix el llindar legal, la qual cosa requereix una reavaluació de molts dels criteris aplicats fins ara.
Impugnar el certificat de residència no n'hi ha prou
Un altre aspecte interessant de la sentència és que també introdueix una matisació important: l'obligació de l'Administració de demostrar la residència a Espanya, de manera que si no ho pot fer, les seves reclamacions no poden prosperar.
En aquest punt, la Sala és clara. El fet que la residència a l'estranger pugui ser discutible no permet, per si mateix, declarar la residència fiscal a Espanya. Aquesta conclusió requereix la prova dels criteris establerts per llei, ja sigui una estada de més de 183 dies, el centre d'interessos econòmics o els vincles familiars en el sentit estricte de la paraula.
Relació sentimental i interessos econòmics
Finalment, la sentència també analitza dos altres elements, tot i que aquests són menys innovadors.
En primer lloc, el Tribunal Superior Nacional rebutja la noció que una relació sentimental amb una persona resident a Espanya es pugui equiparar a la unitat familiar prevista a la Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. La presumpció legal es refereix a un cònjuge no separat legalment i a fills menors d'edat a càrrec. El 2011, no hi havia cap relació matrimonial ni cap fill menor d'edat resident a Espanya, de manera que aquesta presumpció no es podia aplicar.
En segon lloc, la Cambra tampoc no considera provat que el centre principal o la base de les activitats o interessos econòmics de l'artista estigués a Espanya. Al contrari, destaca que la xarxa de negocis atribuïda a la recurrent tenia la seva base fora del territori nacional i que la major part de la seva activitat econòmica també es va desenvolupar fora d'Espanya.
Una sentència significativa, però encara sense jurisprudència consolidada
Tanmateix, és aconsellable exercir la cautela oportuna. Es tracta d'una sentència única de l'Audiència Nacional, i caldrà confirmar si aquest enfocament es consolida en futures resolucions, especialment per part del Tribunal Suprem.
No obstant això, la resolució té un valor pràctic indubtable: reforça la idea que la residència fiscal a Espanya no es pot establir mitjançant interpretacions o aproximacions expansives, sinó que requereix l'aplicació estricta de criteris legals i una base probatòria suficient.